La societat actual, especialment el jovent, viu enganxada a la tecnologia, a les xarxes, a píndoles d’informació sovint tergiversada o que fa impossible expressar o comprendre la realitat tal com és. Tot això és motiu de discussió i de preocupació en diferents camps i per diferents experts.
Una qüestió ben delicada és instal·lar-se en la comunicació falsa, la de tenir molts amics online i caure en un individualisme terrible que ens desmunta com a persones i com a societat. Es perd la comunicació tu a tu, el cara a cara, minva la riquesa de la mirada, de la gestualitat, de l’estar uns al costat dels altres i ens perdem sobretot el compartir de la vora, el poder-nos xocar la mà, abraçar-nos i sentir el cor bategant de cadascú. L’individualisme i al cap i a la fi la soledat de molts, grans i joves, ha arribat a nivells preocupants en uns països més que d’altres.
Ara voldria compartir una situació que actualment estic constatant en una residència universitària.
Després de bastants i massa cursos acadèmics en què hem vist com al menjador cada resident, un al costat de l’altre seia amb els seus auriculars, el seu mòbil o tablet per seguir qualsevol xarxa o sèrie, les coses comencen a fer un tomb i els joves desitgen una altra cosa.
He de dir que fa anys que no veiem com després de sopar, entorn de la taula, un senzill joc de cartes aconsegueix que les mirades i els riures tornin a ser humans, en “persona personalment” que deia aquell. Retornen, doncs, les riallades, els crits i la xerinol·la; ja no manen els auriculars. Els joves ja intueixen que així no podem anar, que cal un món nou, en el sentit més ampli, on la humanitat regni, on la vida plena tingui sentit, on ser un ésser social prevalgui i es trenquin les buidors i les soledats.
Ara ens toca als més grans fer el pas, i tornar a fer sobretaules i trobades, ressopons i xerradetes de cafè o cervesa en les quals el més bonic de nosaltres o el que més ens angoixa surt i ens fa més i millors persones.
