Gandhi, en el seu darrer dejuni, el mateix mes de gener de 1948 en què va ser assassinat, va expressar: «En cap cas s’ha de considerar que el dejuni és una maniobra política. És obediència a la peremptòria crida de la consciència i del deure. Sorgeix del pregon dolor que vaig sentir».
Dia 1 de febrer de 2024: 3 persones, Gabriela Serra Frediani, Llum Mascaray Olivera i Marti Olivella Solé, han iniciat un dejuni. Cansades d’observar tant de dolor, tants crims, tantes complicitats vergonyoses, tants silencis; impactades pel drama que es viu a Israel/Palestina; després de mesos d’expressar d’altres maneres la seva disconformitat i oposició; han decidit emprendre aquesta acció valenta i sacrificada. Altres vegades he sentit de dejunis per causes ben justes i he mirat de mostrar el meu suport. Aquest cop, però, són persones properes, que conec, que admiro i que estimo. El seu gest em commou profundament.
No és un gest fàcil d’entendre. Als ulls de molta gent pot semblar un acte meritori però poc útil,perquè aquest gest fa patir els amics, però no té cap força sobre els enemics, que l’ignoren i donen ben poca importància al sacrifici autoinfligit o al mal que puguin experimentar aquells a qui menyspreen.
Està clar que no és un acte de força, ni comporta cap amenaça. És un acte que va dirigit directament a la consciència. Ens diu com n’és d’important aquella causa per a ells, que estan disposats a sacrificar-hi fins i tot una cosa tan essencial com és el menjar. I està clar, les consciències són tant més fortament sacsejades com més propera és la vinculació amb aquells que dejunen. Ja es dona per descomptat que, per posar aquest cas concret, al govern de l’estat d’Israel ni li arribarà ni el sacsejarà. Però a mi sí! I molt! I com a mi a la munió de persones que omplien l’església del Palau en l’acte de presentació i a moltes d’altres que, sense ser-hi, els coneixen; o també a altres que saben de les seves lluites i hi simpatitzen; o potser encara a uns altres que se sentiran empesos a mobilitzar-se per la mateixa causa; o fins i tot pot arribar a persones que tenen alguna responsabilitat de govern i senten la pressió de l’opinió pública; o… I així ampliant el cercle.
A tots ens interpel·la profundament la pregunta que ells ens fan amb el seu gest: I tu, ¿què estàs disposat a fer? ¿Què estàs disposat a sacrificar per aquesta causa? ¿O et conformes a lamentar-te? ¿Podem conjuntament exercir alguna pressió sobre els nostres governants perquè actuïn?
Un dejuni, perdoneu per la comparació tan impròpia, és una bomba llançada enmig dels amics, amb l’ànim que la seva ona activi noves explosions en ells, que multipliquin l’ona expansiva, en una reacció en cadena que pot esdevenir imparable, o només quedar-se en mala consciència d’alguns. Però això ja no depèn d’ells. Ells han iniciat l’ona, què hi farem nosaltres?
Gabriela, Llum, Marti, el vostre testimoniatge ens fa millors a tots, dignifica la humanitat, remou les nostres consciències. Moltes gràcies!
Antoni Soler Ricart
Membre de FundiPau i del Grup de Treball DE Noviolència Cristians de Cristianisme i Justicia
@AntoniSolerR
