Deia Henry D. Thoreau que “en un país injust, el lloc adient per a la persona justa és la presó”. Ben bé podria parafrasejar-se Thoreau en la vida del religiós canari, establert a Granada, Esteban Velázquez, qui s’ha mostrat sovint rebel en un món ple d’injustícies, car no ser rebel seria sotmetre’s a aitals injustícies. Encara no tenia els 30 anys i era jove jesuïta en formació que ja va ingressar a la presó per entregar una carta a les autoritats en nom de les comunitats cristianes populars, en la qual demanaven la llibertat per als obrers que havien estat empresonats injustament. Rodejat d’anticlericals entre alguns agents policials, i més encara entre els interns de la presó on va ingressar, Esteban va ser tan autèntic que al cap d’un any era ordenat sacerdot i aquells presos, majoritàriament ateus, el van acompanyar en la seva cerimònia d’ordenació.
El seu camí culmina actualment impulsant la gran iniciativa de la Fundació Centre Persona i Justícia, radicada a Granada, però va començar com a treballador compromès amb la justícia social. Els seus inicis foren a Canàries, on va treballar de pintor (de parets) i de xarxer (teixint xarxes de pesca); a continuació, va establir-se a Còrdova per participar en la collita del cotó; més tard va viatjar amb emigrants espanyols cap a Alemanya, on treballà com a obrer a la Mercedes; continuà al cap d’un temps cap a França a veremar al costat d’altres temporers; continuà al mateix país establint-se a Lió, on exercí en un hospital; més tard arribà a Lleida a treballar com a temporer amb els recaptadors de préssecs; també va fer de bàrman a Benalmádena, però no s’acabà aquí el seu periple. Al Salvador va establir-se durant gairebé una dècada, en el tombant dels anys 80 als 90, sempre compromès amb els sectors més perseguits i vulnerables. Quan van assassinar als jesuïtes de l’UCA, uns camperols el van amagar a la muntanya. A inicis del segle XXI va passar també pel Marroc, on va estar treballant amb un equip per atendre migrants que creuaven mig continent i part del desert, a Nador.
De tota aquesta llarga experiència, Velázquez sempre es mostrà rebel en les seves conviccions religioses, en la seva vitalitat espiritual, en el seu servei pastoral, en el seu compromís social, i per això afirma que “cap acció social substitueix l’experiència de viure com els últims. A Déu només se’l descobreix entre la base i els pobres, quan sues el que ells suen”. Avui impulsa la innovadora Fundació Persona i Justícia, que pretén fer interaccionar dues dimensions que no poden desconnectar-se: el canvi personal interior a través de la consciència i la responsabilitat, i el treball col·lectiu pel compromís social transformador, per la justícia, la pau i la cura de la vida. No podia sortir res menys profund que la rebel·lia.
Xavier Garí de Barbarà
Doctor en Història Contemporània i professor d’Humanitats a la UIC
@XavierGari
