Relacionem allò “esotèric” amb el misteriós. És lògic. El terme designa qualsevol coneixement reservat a l’interior d’un grup, mentre que l’exotèric fa referència al que es comunica a l’exterior. Els grups gnòstics es basaven en aquest saber destinat a uns pocs, amb el qual es podia interpretar d’una manera més profunda la veritat revelada en els textos sagrats. Antonio Piñero, un dels nostres millors coneixedors del Jesús històric, ha publicat Gnosis. Conocimiento de lo oculto (Trotta, 2025), una antologia completa en què aborda aquest fenomen, comú a moltes religions, que neix en la seva versió jueva al segle IV aC i s’estén després al cristianisme.
El llibre de Piñero examina els aspectes més importants de l’imaginari dels seus protagonistes: la seva antropologia, la seva cosmologia, la seva ètica. Ens submergim així amb seriositat en un tema que acostuma a tractar-se des del sensacionalisme. Aprofitem l’ocasió per formular algunes preguntes a l’autor.
En quin tipus de textos es basa el nostre coneixement del gnosticisme?
Es tracta normalment d’escrits interns d’un grup o secta gnòstics. Tanmateix, no queda mai exclòs un text destinat als qui són fora del grup, però que interessa que s’hi adhereixin. Cal dilucidar-ho cas per cas, segons els textos en qüestió.
Els gnòstics distingien entre ànima i esperit. En què consistia la diferència per a ells?
L’ànima en si anima i dóna moviment a l’ésser humà i el distingeix de les bèsties per la seva capacitat de comprensió. Però, a més d’“ànima”, alguns éssers humans tenen “esperit”, que és consubstancial amb l’U / Bé, que és el Gran Esperit Invisible.
Els gnòstics admiraven Plató. Com es relaciona l’antiga filosofia grega amb els conceptes cristians?
La filosofia platònica, amb la seva clara distinció entre “matèria i esperit”, “dalt / baix”, “ànima / cos”, i l’apartament de la matèria en la mesura del possible, era el marc mental adequat per a tots aquells que, d’alguna manera, se senten aliens a aquest món material, desitgen apartar-se’n i buscar, i aconseguir, unir-se amb l’U / Bé, per mitjà de l’esperit.
Déu, per als gnòstics, era pare i mare. Es van avançar a la teologia feminista actual?
No ho pretenien. Però, en certa manera, sí. Per als gnòstics, la parella, o cònjuge, del seu esperit terrenal, amb l’esperit del seu “paredre” o parella celestial, era fonamental. Desitgen sortir d’aquest món per habitar en perpètua unió conjugal a la cort celestial del Gran Esperit Invisible.
Quan els gnòstics, com altres grups religiosos, parlaven, posem per cas, de l’origen del món, creien literalment en la seva versió o la prenien com una al·legoria?
Sospitem que ho entenien literalment. Res d’al·legories.
Els gnòstics animaven els seus seguidors a apartar les seves ànimes “de tot allò aparent, del que no és veritat”. Creien potser que el món era una mena de Matrix, és a dir, una gran mentida?
No una gran mentida, sinó l’aspecte negatiu de l’univers, la matèria, que s’havia generat per una mena de “lapsus” o pecat, un error, d’un element celestial, és a dir, pertanyent a la cort celestial.
Pel que sembla, estem davant d’un grup força sexòfob. Els seus seguidors han de vigilar per no ser consumits “pel foc de la fornicació”. El curiós és que duien aquest principi tan lluny que condemnaven fins i tot tenir fills. Com és possible?
En general, per a un gnòstic tenir fills és contribuir a perpetuar el món material present, actual, que és la seu del Mal. El gnòstic anhela la fi del món perquè la matèria desaparegui, sigui aniquilada —ja que no existia al principi—, i només subsisteixi allò espiritual.
Hem sentit a parlar dels miracles, però el seu llibre parla dels contramiracles, com un que s’atribueix a l’apòstol Pere.
L’exemple de la filla de Pere, que jeu paralítica, que és guarida pel seu pare per mostrar el poder de Déu, però després torna a l’estat de paràlisi, és una manera de dir que el món material, d’aquí baix, no té cap interès. Que desaparegui, doncs, i arribi el regnat de l’Esperit.
Com va reaccionar l’Església davant dels gnòstics?
Molt negativament, ja que insistien només en l’esperit, en el contacte directe amb la divinitat, en pertànyer a un grup d’escollits per Déu per rebre una revelació especial. Tot això feia dels gnòstics persones molt independents i individualistes, que es creien superiors als altres.
La gnosi continua viva actualment?
Sens dubte. Jo mateix he tingut contacte amb alguns grups que s’assemblen als gnòstics dels segles II i III de la nostra era, tot i que, naturalment, amb certes variants ideològiques. Cada grup sol tenir el seu mestre, un il·luminat, i segueix la seva interpretació de l’ideari gnòstic general, que és elàstic i permet diverses intel·leccions.
Francisco Martínez Hoyos
Historiador i escriptor
@FranciscoMartn1
