Una vegada era un Rei magnífic i generós, que governava un territori molt vast, gairebé sense fronteres. Aquest Rei va tenir un Fill i n’estava tan content que demanava als seus súbdits que busquessin per al Nen les joguines més enginyoses que trobessin, per distant que fos el país.
Yurhi Khan va enviar una sirena rossa. Cosroes li va regalar dos dofins per al seu llac. Els presents arribaven. El Rei va preparar un parc on totes les ofrenes serien l’admiració dels visitants. Com hi jugaria, el Nen…
El Nen, que encara era molt petit, un dia que jugava sota un pebrer va assenyalar unes persones altes i primes que s’acostaven. No va demostrar por, comentaven els seus custodis. Els forasters cavalcaven camells enormes de mirada perduda al cel, com les dels seus amos. No eren califes ni faraons. Portaven amples vestits i capes de colors de seda brodada en or i pedres fines. El Nen, sorprès, s’hi anava acostant fins que els forasters van baixar dels camells per seure al seu costat. Ell alçava les manetes per tocar les vores dels vestits que brillaven.
Als tres viatgers els semblava que el Nen, tan petitó, els podia entendre. “Déu et guardi, fillet. Venim de molt lluny i estem contents de trobar un minyó preciós com tu. Ara descansarem al teu costat. Saps què fem, nosaltres? Empaitem un cometa!” El Nen reia i reia: si ell ja el coneixia, el nom de tots els estels! Amb la maneta assenyalava el cel. “Sembla que ens entengui, aquest marrec. Hem encertat el camí que el cometa indicava”. De tant encantats, van deixar tres potets d’or vora el Nen, que hi va començar a jugar: en va olorar un i va somriure. De l’altre se’n va posar un polset al cap; i el tercer el va donar al seu pare, que el vigilava. “Ho ha endevinat tot!”, van fer els tres viatgers, admirats. Es van girar cap a l’estrella, que semblava aturada al mig del cel i van dir: “Gràcies!”.
