Ara que es commemora l’Any Gaudí, és oportú explorar el llegat del geni també a través d’algunes de les seves obres menys conegudes. Una d’elles van ser les trones de la parròquia de Santa Maria de Blanes, que avui serien un motiu d’orgull per a aquest municipi de la Costa Brava si no haguessin estat destruïdes per l’incendi que, durant la Guerra Civil Espanyola, un grup d’incontrolats va provocar a l’església. Quan l’odi crema, no només destrueix pedra i fusta, sinó també memòria i identitat.
Finançat amb les 5.000 pessetes que va deixar l’indià Fèlix Massó, el projecte va estar motivat per les mancances acústiques del temple, que dificultaven el seguiment dels oficis religiosos. Però, per ser executat, va haver de superar les reticències del mateix Antoni Gaudí, que, després de visitar Blanes el gener de 1903, va suggerir restaurar les trones antigues. La proposta, que va rebre el suport d’un grup de fidels, va retardar l’execució de l’obra fins que, finalment, la tenacitat del rector Ramon Vall-llobera, la del marmessor Claudi Massó i la influència del bisbe Torras i Bages i de l’empresari Pere Milà van fer que l’arquitecte català acceptés tirar-la endavant. Així, la perseverança d’uns quants va fer possible que el talent del geni de Reus es posés al servei de la comunitat.
Les trones van ser instal·lades a la parròquia a inicis de l’any 1906, en el marc del projecte de restauració del presbiteri. Blanes va tenir des d’aleshores, i durant els vint anys següents, una joia gaudiniana que no només destacava per la seva extraordinària bellesa, sinó també perquè els seus sofisticats tornaveus complien amb escreix el propòsit de fer arribar amb nitidesa la Paraula de Déu als fidels. Eren art i funcionalitat al servei de la fe i del poble.
Parlo d’això perquè és l’Any Gaudí, com deia, i perquè soc fill de Blanes. Però, sobretot, perquè en els nostres dies semblen haver revifat amb força els sentiments d’odi que van desembocar en els capítols més foscos de la primera meitat del segle XX a Espanya i a Europa. En aquells anys, al marge de la pèrdua irreparable del patrimoni cultural i artístic de l’Església, milions de persones van patir la massacre inútil de la guerra. La història ens recorda que l’odi col·lectiu sempre acaba tenint un cost immens.
L’odi comença amb les paraules i porta a deshumanitzar l’altre per ser o pensar diferent. I deshumanitzar és travessar una línia vermella que dona peu a justificar les més grans insensateses: des de destruir un espai de culte fins a prendre la llibertat o la vida a algú sense cap motiu. Ho veiem gairebé cada dia, dins i fora de les nostres fronteres. Pensem-hi. Tot incendi moral s’encén amb una espurna petita, però pot acabar devorant-ho tot.
Jordi Pacheco
Periodista i director de Foc Nou
@jpachecoga
