Dos representants del Vaticà, enviats pel papa Adrià, viatgen fins a Nicea per participar en un concili ecumènic promogut pel patriarca de Constantinoble i l’emperadriu de l’imperi bizantí, Irene l’Atenesa. Ens trobem a l’any 787. El 24 de setembre. A Nicea. En aquest marc comença el segon concili que porta el nom de la ciutat, convocat a causa del que serà un dels grans cismes entre les Esglésies d’Orient i d’Occident: la iconoclàstia.
Trenta-tres anys abans, l’emperador bizantí Lleó III havia iniciat una campanya contra les icones que culminaria l’any 754 amb el Concili d’Hièria, en el qual es va establir la iconoclàstia dins de l’Església ortodoxa, i que va suposar el rebuig a tota legitimitat del culte a les imatges. Per això, la seva nora, la ja mencionada Irene l’Atenesa, una de les més grans retractores de la iconoclàstia, va convocar el segon concili de Nicea, que pretenia restaurar la iconografia en l’Església ortodoxa. S’hi van establir les justificacions teològiques per a la veneració de les imatges, i es van diferenciar clarament el culte donat a Déu (adoració) i la veneració de les imatges o iconodulia.
El concili pren aquest concepte d’un Doctor de l’Església, Basili el Gran: “La seva santedat (la de la imatge) és transmesa per la semblança amb el prototip”. La imatge és objecte de veneració pel que representa, no pel que conté. La imatge, després d’aquest concili, és considerada com a element sagrat que transmet els conceptes teològics a qui la contempla. A més, aquesta imatge ha de ser catòlica en el seu sentit més etimològic (del terme grec “katholikos”, que vol dir “universal”). Així, la imatge ha de ser capaç de contenir els codis per a ser contemplada tant a orient com a occident.
Però anem molt més enrere en el temps. Traslladem-nos, ara, uns 8.000 anys enrere, a 500 km al sud de Nicea, a la província d’Aydin. Hi podem contemplar aquestes pintures, ara anomenades rupestres, que contenen no només la representació del que ens envolta, sinó que, més enllà, adquireixen una importància ritual i espiritual. Una relació amb l’entorn no només física, sinó també metafísica. També més a prop nostre, en un lloc que reconeixem fàcilment, les coves d’Altamira, la imatge materialitza tot aquest univers espiritual que uneix un grup de persones.
La importància de la imatge com a transmissora de realitats espirituals s’ha anat concebent des de l’origen de la cultura en la humanitat. La imatge no és un simple transmissor del missatge sagrat, sinó que també és un objecte sagrat en si mateix que ens facilita la contemplació del que és imperceptible, del que no pot ser captat amb els sentits.
En un dels passatges del llibre de l’Èxode, Déu s’apareix a Moisès en la forma d’una flama enmig d’una bardissa. Déu fa servir una imatge per a comunicar-se amb Moisès i aquest es descalça perquè aquesta imatge que contempla és sagrada. Macari Crisocèfal, en el segle XIV, sosté en el seu tractat sobre les imatges sagrades: “El cel parla de la glòria de Déu no perquè parli, sinó perquè es pot veure. El firmament proclama l’obra de les seves mans no amb la llengua, sinó a través de la vista”.
Personalment, valoro la importància de la imatge per a transmetre Déu no només com un element catequètic o teològic, sinó perquè, en si mateixa, és un objecte sagrat venerable que es converteix, a través de la seva contemplació, en una escala cap a Déu, com en el somni de Jacob.
Francis Marín
Il·lustrador i director de Col·lecció de llibres il·lustrats Kyrie
@arte.francis.marin
