Sota el pont de la C-31 de Badalona no hi ha només tendes, mantes humides i olor de fum. Hi ha mirades. I n’hi ha una que no se’m treu del cap: la d’un noi que no podia tenir més de divuit anys. Portava un anorac fosc i la caputxa ben calada, com si volgués fondre’s entre els adults, passar desapercebut, no fer nosa. Potser creia que així el fred el veuria menys. Potser que la ciutat també.
Aquell noi és el protagonista d’aquesta història, encara que no li sentís la veu. Quan vaig intentar apropar-m’hi, es va ficar ràpidament dins d’una tenda. Va desaparèixer. I amb ell, totes les preguntes que em van caure a sobre com la pluja fina d’aquell matí: quant de temps feia que vivia al B9? Quantes nits havia passat dins d’un institut no per estudiar, sinó per dormir? En quin moment un espai pensat per aprendre es converteix en l’últim refugi abans del carrer?
Hi ha nois que haurien de ser en un altre lloc. Aquest també. A classe, a un taller, en una pista esportiva, en una biblioteca qualsevol. No aquí, entre brutícia, pudor, fred i malestar. No sota un pont, compartint misèria amb homes que li doblen l’edat, aprenent massa aviat el vocabulari de la supervivència: tenda, manta, desallotjament, pluja, por.
Entre l’asfalt i les tendes, la vida dels desallotjats del B9 continua en condicions extremes i sense cap resposta institucional. El fred i la pluja han marcat la pitjor nit a l’assentament, però no és només el clima el que colpeja. El que glaça de debò és la indiferència. S’han desallotjat centenars de persones d’un edifici abandonat sense una alternativa real, i el resultat és aquest campament improvisat que Badalona mira de reüll, com si no anés amb ella.
Mentre voluntaris reparteixen menjar i cafè calent, mentre la solidaritat fa miracles petits però constants, les institucions callen. I en aquest silenci, nois com aquell aprenen que el sistema no sempre té lloc per a ells. Que poden desaparèixer darrere una caputxa i ningú preguntarà el seu nom.
És Nadal. La ciutat encén llums, munta pessebres i parla de família i esperança. Sota el pont, però, el pessebre és real: no hi ha figures de fang, hi ha cossos que tremolen. I entre ells, un noi que no hauria de ser allà. Un noi que ens interpel·la a tots, encara que s’amagués dins d’una tenda abans que poguéssim dir-li res.
Potser l’opinió comença aquí: no podem acceptar que això sigui normal. No podem acostumar-nos a veure joves vivint sota ponts com si fos un paisatge inevitable. Perquè el dia que aquell noi ens deixi d’indignar, el fred ja no serà només sota la C-31. Serà a dins nostre.
Xavier Pete Vega
Periodista i redactor en cap de l’Agència Flama
@petexavier
