Perquè acompanyo persones, ho he estudiat, em preocupa, és una xacra de la nostra Església, no m’estic de fer visible els problemes que comporten l’abús de poder i de consciència, dels quals sovint deriva l’abús sexual. Tot i que cada cop més casos surten a la llum, encara hi ha qui continua destruint la vida d’altres, fruit d’una dinàmica malaltissa.
Dit això, vull destacar un altre tipus d’abús: el d’aquells que aprofiten l’esforç per visibilitzar el patiment i transformen qualsevol demanda o fet que no els convé en un abús. Això és un altre drama. Hem interioritzat la idea que tot ha d’adaptar-se als nostres desitjos, i la societat de la postveritat ens fa creure que només “lo meu” és veritable.
Cal entendre que la vida, cap vida, és fer el que em doni la gana, sinó assumir que la vida és dura, que hi ha coses que no ens agraden i passen. Una cosa és donar l’opinió, i una altra és imposar-la. Passa a tot arreu i també a la vida religiosa, on alguns superiors ja no saben com s’han de situar perquè qualsevol canvi pot esdevenir abús.
És necessari el diàleg, confrontar la vida, la pregària, en el moment que la mateixa vida, el cap o el prior mani o demani quelcom que no ve de gust, perquè estem absorbits per la rutina o en una zona de confort de la qual no volem sortir. Cal un bon discerniment i saber que som corresponsables del que ens envolta, de la societat o de la congregació i que no podem caure en aquest individualisme exacerbat que mata la humanitat i porta a fer el que em sembla, sense confrontar amb els altres, amb la comunitat, allò que més convé. I si tot està ben discernit, no hem de dubtar que el voler de Déu s’està fent present en la nostra vida.
Lligar de mans i peus els qui tenen la responsabilitat de guiar, manar i prendre decisions, també és abús, i per això hem de ser francs i transparents en la nostra pròpia vida per saber ser persones madures, esguardant el Cel i disposades a construir un entorn millor.
