Abans d’arribar a la plenitud de la vellesa ja n’hem tingut coneixement. Sols pel fet de néixer portem inscrit un programa que haurà de passar maduracions diverses abans no arribi a l’experiència total. Suposem que tenim avis i coneixem familiars i gent gran. Suposem també que els anys de formació ens han acostat a diversos autors, filòsofs o no, que han escrit sobre la vellesa i n’han publicat vivències i consells. I que la mitologia dels déus, reis, profetes, mags, gnoms i pare noels d’abundoses barbes blanques els hem vist vells tota la vida. Els hem incorporat a les nostres situacions diverses.
Fa anys que he arribat a la vellesa. Aquest 11 de maig del 24 he fet 88 anys. Ho he celebrat amb un llibret, del gènere de pensament, que es titula Estació de pas (Ed. Ganzell).El presentàvem el dia de “reflexió” i aniversari. Tot lligava. El meu procés de creixement cap a la vellesa el vaig anotant als dietaris i als poemes.
El recital ‘Llegats vivents’ ha estat la gloriosa conjunció vellesa-poesia el 28 d’abril passat a Barcelona. El Palau de la Música Catalana organitzava un homenatge a 9 poetes grans de la tribu: Mallorca, València, Principat. Tot conduït pels poetes Jaume C. Pons Alorda i Anna Gual, i l’acte feliçment acompanyat per la jove violoncel·lista Mariona Camats. Feia goig.El Palau, ple de gom a gom, aplaudia enfervorit els seus poetes grans.
L’acte va merèixer l’atenció d’algun diari, moltes gràcies. Però en general, els poetes vellets poca o cap consideració mereixem per part dels periodistes: ja no som res ni podem guanyar un festival de crits i xumba-xumba. A les acaballes de la vida, doncs, glòria i també humiliació en sentits diversos. Després de la vellesa, no sé si ens podrem tornar a escriure.
